Get the latest Flash Player to see this player.

Jorgelina Barrera (2007 - 72 min. - España)

Departament d’Antropologia Cultural i Història d’Amèrica i Àfrica
Universitat de Barcelona

Las huellas del pasado y el abandono, gradualmente se funden en espacios con otras huellas que representan el paso del tiempo recuperado, la búsqueda de sentido de la vida en comunidad y la de la tierra como puente para las relaciones humanas.

Después de cincuenta años de abandono, en diciembre de 2001, la antigua masia de Can Masdeu, es okupada y rehabilitada como vivienda y centro social rurbano.

La cotidianeidad de sus veinticuatro okupantes transcurre paralelamente con la de los vecinos del barrio, compartiendo el cultivo de la tierra y la defensa de uno de los últimos valles no urbanizados de la ladera barcelonina del Parc de Collserola.

Get the latest Flash Player to see this player.

Ana María Arango. Gregor Vanerian - anitaarango78@yahoo.es

(2007 - 37 min. - Colombia - Alemania)

Asociación para las Investigaciones Culturales del Chocó (ASINCH)
Instituto de Investigaciones Ambientales del Pacífico (IIAP)
Akademie für Bildende Künste Johannes Gutenberg - Universität Mainz
Universitat de Barcelona

Los sonidos invisibles expone la vida musical y las fiestas patronales del Chocó -una de las regiones más pobres y estigmatizadas de Colombia-. Más allá de visualizar los problemas ya conocidos de esta región: la guerra, la “miseria” y la explotación, este documental nos cuenta las sutiles formas de dominación y resistencia por medio de la música, donde la canción se convierte en espejo de la cultura.

Octavio Panesso (músico, compositor e ideólogo) protagoniza este cortometraje; sus vivencias y las de sus compañeros nos llevan a comprender cómo las enseñanzas del Padre Isaac Rodríguez de las misiones claretianas españolas, fueron utilizadas por los músicos como herramientas para reivindicar y fortalecer unas formas de ser negro y de ser chocoano por medio de la fiesta, la música popular y las letras de las canciones.

Los Sonidos Invisibles
http://lossonidosinvisibles.blogspot.com

ARANGO, Ana María (2005). Lugares y territorios en la enseñanza musical de Quibdó, Chocó1.Homo habitus, Publicación electrónica. Edición nº 4 “Lo Afro”, Abril de 2007
http://www.etniasdecolombia.org/pdf/lugares_y_territorios.pdf

Músicos del Chocó
http://musicosdelchoco.blogspot.com

Asociación para las Investigaciones Culturales del Chocó (ASINCH)
http://www.iiap.org.co/

Get the latest Flash Player to see this player.

Clara Robledo. Lúz Caraza
(2006 - 23 min. - Catalunya)

Departament d’Antropologia Cultural i Història d’Amèrica i Àfrica.
Universitat de Barcelona

La Lletera (La lechera) es el nombre con el que se ha reconocido, desde hace muchos años el único servicio de transporte público que permite la conexión entre los pueblos de L’Alt Urgell (Vall de la Vansa i Tuixent) i su capital comarcal, La Seu d’Urgell.

Este video es la crónica de un dia de recorrido en aquella furgoneta (la lletera), durante el cual se ira retrantando la situación de aislamiento actual en la que se encuentran los vecinos que aún habitan los pueblos de esta comarca.

Get the latest Flash Player to see this player.

Clara Robledo. Beatriz Gómez
(2005 - 12 min. - Barcelona)

Departament d’Antropologia Cultural i Historia d’Amèrica i d’Àfrica.
Universitat de Barcelona

Entre objetos es parte del resultado obtenido en doce meses de investigación i trabajo de campo en el El Mercat Fira de Bellcaire – Encants Vells de la ciudad de Barcelona. El objeto de estudio se define el mercado como un escenario en el que se registran rasgos que definen la dinámica social de una “comunidad”, la cual se reúne en dicho lugar en torno a una actividad concreta: la “comercialización” de objetos, en su gran porcentaje “de segunda mano”. Es uno de los mercados más antiguos de Europa, datando sus orígenes alrededor del Siglo XIV.

Get the latest Flash Player to see this player.

Clara Robledo. John Sánchez
(2006 - 16 min. - Catalunya)

Departament d’Antropologia Cultural i Historia d’Amèrica i d’Àfrica.
Universitat de Barcelona

Retrato de un espacio urbano específico de la ciudad de Barcelona, durante el transcurrir del mes de agosto. Aspectos de la realidad cotidiana de un grupo de inmigrantes dedicados a la venta ambulante prohibida por la ley en dicha ciudad. Es el acercamiento a la condición fronteriza de “el sin papel”

Get the latest Flash Player to see this player.

Basilis Chatzigabriel - ouajatis@gmail.com
(2005 - 51 min. - España)

Departament d’Antropologia Cultural i Historia d’Amèrica i d’Àfrica.
Universitat de Barcelona

El trayecto i la evolución del sistema penitenciario en el estado español a partir de los años de la transición. La democracia pretende transformar el pasado totalitario de la dictadura franquista en todos los aspectos así como el sistema penitenciario y su marco legal. En este contexto de cambios y habiendo concedido tres amnistías que aglutinan un número bastante elevado de presos, la democracia se enfrenta con una situación desbordada. Los presos y las presas se organizan para mejorar sus situación: las fugas, los motines, etc. son hechos que pasan a diario. Es cuando la democracia inventa la tortura blanca del aislamiento, que va mucho más allá de un castigo.

Ésto comporta la construcción de nuevas macro-cárceles de alta seguridad y la aparición de los módulos F.I.E.S. (Ficheros Internos de Especial Seguimiento). La nueva política penitenciaria apuesta no tanto por la represión física (que siempre esta presente) sino por la represión psíquica y la despersonalización: el aislamiento de los llamados presos más “peligrosos” del resto de la población reclusa y de su propio entorno familiar, amistoso y social.

Enlaces sobre los F.I.E.S.:
F.I.E.S.: El aislamiento como método de exterminio
En memoria de Xosé Tarrio
Régimen F.I.E.S.
F.I.E.S. Diccionario de Derecho Penitenciario. Universidad Complutense de Madrid

Antoni Rigol. Jordi Sebastian
(1983 - 20 min. - España)

Centre d’Investigacions Film-Història
Departament d’Història Contemporania
Universitat de Barcelona

Analisis del documental “¿Por qué perdimos la guerra?”, dirigido por Diego Santillán y Luis Galindo en 1978.

Get the latest Flash Player to see this player.

Isidor Fernández
(2006 - 30 min. - Catalunya)

Archivo Antropología Audiovisual y Media
Universitat de Barcelona

L’Ariadna Pi ha fet dotze anys i ha organitzat una festa de pijames a Ikea, una botiga que té de tot-de tot: llits, sofàs, lavabos, cuines i moltíssimes altres coses, la majoria, per cert, absolutament inútils, encarnant immillorablement el sistema de consum que patim, que et ven tirat el que no necessites i a preus prohibitius allò que més falta et fa. Ho ha fet perquè tenia interès en resoldre a quina república, a quina independència i a quina casa es refereix la seva publicitat. D’altra banda, va pensar que el dia ideal era un divendres 13, més que res perquè el que passa al seu voltant cada cop recorda més una pel·lícula de terror o un malson.

Com sabeu, l’Ariadna ha viscut abans d’ara. Era molt petita que va migrar del camp català a Sant Martí de Provençals, amb el proletariat; va ser gitana de soca-rel, indígena entre indígenes a la muntanya de Montjuïc al XIX; va ser portera a l’Eixample i també va arribar des de Múrcia amb els pares, que havien acudit a Barcelona per treballar a l’Exposició i les obres del Metro als anys vint. Havia anat a parar a una d’aquelles modestíssimes cases barates que encara hi ha al Bon Pastor. L’Ariadna havia estat una dona vinguda d’Andalusia, Extremadura, Galícia o Castella a mitjan anys 50 i se l’havia vist treballar amb les seves mans, aplegant xapes d’uralita i quatre totxos per fer-se una barraca al Carmel. En un altre dels seus avatars, l’Ariadna havia nascut a un d’aquells blocs de pisos que van aixecar corrents i de pressa i sense equipaments a prop de la desembocadura del Besòs. Les cases barates, les xaboles, els polígons d’habitatges…, tot allò eren solucions infames al problema de la vivenda, però d’alguna manera eren solucions.

Ara, si l’Ariadna fos una jove, una immigrant o una dona sense recursos no tindria al seu abast cap d’aquelles alternatives. Tot i que miserablement, les altres Ariadnes van tenir el que ella avui no tindria: dret a tenir una certa vida privada, intimitat, aixopluc físic i moral, lloc per a la higiene, el descans, el lleure, la sexualitat, la cuina: en una paraula, dret a tenir allò que s’anomena una llar. És per això que l’Ariadna havia decidit rebre els ministres d’habitatge que s’havien de trobar a la nostra ciutat, una reunió com sabeu suspesa per la por infinita que els feia que s’hi produïssin allò que ells en diuen “aldarulls”, sinó que en plena campanya electoral –és a dir, de la seva orgia de mentides– es parlés alt i clar de problemes que afecten greument les persones, com el de l’habitatge.

Ha estat una festa magnífica. Ens hem divertit i hem estat una estona fins i tot feliços, sense permís. Però és una pena que finalment no hagin acudit tots aquells ministres que l’Ariadna havia convidat a la seva guerra de coixins. A ella li hagués agradat infinitament retreure’ls a la cara la seva inoperància total amb vista a garantir el que proclamen que és una necessitat i un dret bàsics, però que ha acabat esdevenint una indústria i un negoci acles mans d’especuladors no del sòl, sinó d’una vida privada cada cop més privada de ser vida.

Get the latest Flash Player to see this player.

Isidor Fernández
(2006 - 30 min. - Catalunya)

Archivo Antropología Audiovisual y Media
Universitat de Barcelona

Ariadna Pi va voler recordar, el 19 de juliol, que just ara fa setanta anys els carrers de Barcelona van ser al mateix temps testimonis i actors d’un drama extraordinari. Diverses columnes de soldats i falangistes armats que havien sortit de les casernes que rodegen la ciutat –no per protegir-la, sinó per dominar-la– intenta-ren desembocar al centre urbà per fer triomfar un cop d’Estat feixista. Una multitud els ho va impedir, barrant-los el pas i conver-tint cada cantonada, cada balcó, cada polleguera, cada boca de metro, en un parany mortal. Milers d’homes i dones, la majoria ar-mats sols de la seva passió, els van fer front i els van vèncer. Centenars van morir en la batalla, molts d’ells a la plaça de Catalun-ya.

En els darrers trenta anys cap institució pública ha volgut homenatjar-los i reconèixer el sentit del seu combat. Cap ofrena, cap discurs, cap placa commemorativa, cap monument, cap menció als llibres de text escolars… Com si no haguessin existit mai, com si no fos cert que la classe treballadora barcelonina va donar al món aleshores una lliçó inesborrable d’heroisme i grandiositat. I no, com diuen, per defensar la democràcia o la República, sinó per transfor-mar la vida de soca-rel.

Els herois de 1714 mereixen ser honorats oficialment, però cal oblidar els de 1936. Cap novetat, d’altra banda. Penseu com s’ha profanat amb la gran martingala del Fòrum la memòria dels milers d’afusellats fins el 1952 al Camp de la Bota, mentre al Castell de Montjuïc, on altres milers van ser torturats i executats al llarg de dècades, podem gaudir aquests dies de magnífiques sessions de ci-nema a la fresca. I aviat el que fou i encara és la presó Model serà un relluent centre comercial. I d’això en diuen “recuperació de la memòria històrica”. Quina vergonya i quin insult!

No és just! No s’ho mereix tota aquella gent que va saber ser –ella sí– l’autèntic cor de la ciutat, i el seu ventre i la seva muscula-tura. I per això Ariadna Pi –que hi era i que potser va tornar a morir aquell dia– vol evocar i invocar la seva memòria i recordar a la ciutat que, esdevinguda un cop més capital mundial de les barricades, va ser capaç de lluitar –furiosa, amb amor i ràbia– per defensar la filla que portava a les entranyes: la Revolució.

Ariadna Pi i una colla d’amics i amigues va voler retre home-natge a la plaça de Catalunya -un 19 de juliol set dècades després- a aquells homes i aquelles dones. I ho va fer amb una simple rosa roja i fent que fos el mateix indret –aquella plaça que els va veure lluitar i morir– el que clamés per tots nosaltres.

Get the latest Flash Player to see this player.

Eli Bartra - John Mraz
(1993 - 34 min. - Catalunya)

Magí Murià va ser uns del pioners del cinema català i fundador de la productora de cinema Barcinógrafo.

Recerca
Eli Bartra. Llorenç Esteve

Agraiments
Ministerio de Educación y Ciencia. Jaume Cañameras. Josep Maria Caparrós Lera. Anna Murià. Miquel Porter i Moix. Joaquim Romagera

Arxius públics
Arxiu Històric de la Ciutat. Barcelona. Casa de l’Ardiaca
Filmoteca de Barcelona
Filmoteca de València
Filmoteca de Madrid
Biblioteca de Catalunya

Arxius privats
Anna Murià.
Jaume Cañameras.
Josep Maria Murià

Pel·licules
1916. La reina joven. Espanya. Direcció: Magí Murià. Barcinografo. Llargmetratge, muda, b/n, 35 mm
Producció: Armando Palenzuela. Televisió de Terrassa
Edició: Francesc Morera
Ayu. càmera: Andreu Font
Música: Josep Maria Batista

Bibliografia
BARTRA, E.; ESTEVE.L., “La I Guerra Mundial y el auge del Cine Catalán: un estudio de Barcinógrafo y de Magí Murià”, Film Historia, Vol.IV, núm.2, 1994, pp. 187-196
ROMAGUERA, J., “Magí Murià, periodista i cineasta. Memories exiliat 1939/1948, L’Arc de Bera, Barcelona, 2002

Enllaços
El estudis de rodatge cinematogràfics a Catalunya
Anna Murià. La literatura com a vici moral (entrevista de Mercè Ibar)

Get the latest Flash Player to see this player.

Narcís Aguiló - Joan Jacon
(1983 - 11 min. - Catalunya)

Centre d’Investigacions Film-Història (UB)
Departament d’Història Contemporania
Universitat de Barcelona

En 1937, cinco mil niños españoles salen del puerto de Bilbao con destino a la Unión Soviética. Es una fómula de salvamento, provocado por la Guerra Civil. Uno de estos niños, Diego Acuña, adiestrado durante años es enviado a España para descubrir el sistema de desmantelamiento de la red comunista que está llevando a cabo con éxito un general llamado Acuña, padre de Diego.

Get the latest Flash Player to see this player.

Dr. Josep M. Caparrós Lera - Llorenç Esteve
(1983 - 45 min. - Catalunya)

Centre d’Investigacions Film-Història (UB)
Departament d’Història Contemporania
Universitat de Barcelona

Ficha tècnica
Muntatge: Franc D. González
Narrador: Arturo Lousa

Berlanga’s Bienvenido Mr. Marshall (1952) and Calabuch (1955): A Historical Approach
Two Mediterranean Films: Welcome Mr. Marshall (1952) and Calabuch (1956)

Get the latest Flash Player to see this player.

Antoni Rigol - Jordi Sebastian
(1983 - 45 min. - España)

Centre d’Investigacions Film-Història (UB)
Departament d’Història Contemporania
Universitat de Barcelona

Ficha técnica
Montaje: Franc D. González
Agradecimientos: Manuel Murillo

Get the latest Flash Player to see this player.

Sergio Alegre
(1991 – 21 min. Catalunya)

Centre d’Investigacions Film-Història (UB)
Departament d’Història Contemporania
Universitat de Barcelona

Ficha técnica
Muntatge: Franc D. González
Agraiments: Dr. Peter Bucher (Bundesarchiv, Koblenz)
Producció: Centre d’Investigacions Film-Història (UB)

Fragments de pel·licules:
La espera (1956) Vicente Lluch