The Archives
-
Antropología Audiovisual, Universidad Central (Colombia)
Marta Rodríguez: memoria y resistencia
Carlos Andres Bedoya (2011 – 14 min. – Colombia)
Universidad CentralUn recorrido que tiene como objetivo realizar un acercamiento a los archivos y la obra de la documentalista y antropóloga Marta Rodríguez, y describir cómo, en el archivo, los correlatos existentes son una posibilidad de creación audiovisual antropológica. Allí coexisten más relatos de los conocidos hasta el presente, y su legado no es un objeto inamovible y sí reinterpretativo. De este modo, la idea no es la de un pasado estático, sino uno que se extiende en la configuración del presente y del futuro, el compromiso de una documentalista con la memoria de un país en conflicto.
He dedicado cuarenta años al documental, pero no únicamente como género.
Marta RodríguezProduccion:
Fundación Cine Documental Investigación SocialCon el apoyo de:
Ministerio de Cultura. República de Colombia
Fundación Patrimonio Fílmico Colombiano -
Documental
La mina: historia de una montaña sagrada
Survival International (2009 – 16 min. – India)Las colinas de Niyamgiri, en el estado de Orissa al este de la India, son el hogar de más de 8.000 personas pertenecientes a la tribu dongria (gente de la montaña, significado de su nombre), que son un subgrupo de los kondh protegido por la ley India. Su modo de vida y religión han contribuido en la conservación de los densos bosques y la gran variedad de animales y plantas, principal fuente de sus recursos naturales. Para los dongria, Niyamgiri representa su montaña sagrada, eje principal de su religión, donde residen los dioses que veneran. Con la llegada de la empresa Vedanta a la región, se han desplazado muchos de ellos y han generado una resistencia en contra de los futuros planes de la empresa respecto a la montaña, con el fin de crear una mina a cielo abierto. La refinería de la empresa Vedanta en Lanjigarh, extrajo sólo en el año 2009 cerca de 378.000 toneladas de bauxita, principal componente mineral del aluminio. Actualmente extrae casi un millón de toneladas anuales de la mina cercana a Lanjigarh.
El documental fue presentado en la Cámara de los Comunes del Parlamento en Londres el 1 de abril de 2009 por Stephen Corry , director de la ONG Survival International, quien manifestó “Por el bien de los dongria kondh, Vedanta debe abandonar sus planes de abrir una mina en las colinas de Niyamgiri. Éste será un proyecto muy destructivo y por el que Vedanta ya está recibiendo un aluvión de peticiones para que reconsidere su posición. Los accionistas de Vedanta han de ser conscientes de que su dinero podría ser el responsable de la destrucción de los dongria kondh”
-
Antropología Audiovisual, Documental, Historia, Universitat de Barcelona (España)
Can Masdeu
Jorgelina Barrera (2007 – 72 min. – España)
Universitat de Barcelona. Departament d’Antropologia Cultural i Història d’Amèrica i Àfrica.Las huellas del pasado y el abandono, gradualmente se funden en espacios con otras huellas que representan el paso del tiempo recuperado, la búsqueda de sentido de la vida en comunidad y la de la tierra como puente para las relaciones humanas.
Después de cincuenta años de abandono, en diciembre de 2001, la antigua masia de Can Masdeu, es okupada y rehabilitada como vivienda y centro social rurbano.
La cotidianeidad de sus veinticuatro okupantes transcurre paralelamente con la de los vecinos del barrio, compartiendo el cultivo de la tierra y la defensa de uno de los últimos valles no urbanizados de la ladera barcelonina del Parc de Collserola.
-
Documental
Laboratorio 3, ocupando el vacío
01.14.08 | Permalink | 2 CommentsKinowo Media – http://www.kinowo.net/blog/
(2007 – 66 min. – España)
Este documental recoge la historia del Laboratorio y especialmente en su tercer espacio, llamado Labo 3, uno de sus espacios culturales, sociales y políticos más polémicos y activos de la ciudad de Madrid.
A lo largo de su existencia, ha establecido un espació de relaciones sociales en el barrio de Lavapies, entre jóvenes que reclaman el acceso a una vivienda digna en medio de la especulación urbanística más brutal de los últimos años en el estado español, y los vecinos de un barrio que sienten que la vida cultural vuelve a tener sentido en una ciudad donde la participación viene impuesta por modelos institucionales.
El Laboratorio ha pasado por cuatro edificios del que ha sido desalojado para volver a okupar, construyendo y reconstruyendo en el espacio real un imaginario simbólico presente en las personas que viven en Lavapies contra el despotismo inmobiliario.
-
Antropología Audiovisual, Universitat de Barcelona (España)
Quina república? Quina independència? Quina casa?
Isidor Fernàndez
(2006 – 30 min. – Catalunya)Archivo Antropología Visual y Media
Universitat de BarcelonaL’Ariadna Pi ha fet dotze anys i ha organitzat una festa de pijames a Ikea, una botiga que té de tot-de tot: llits, sofàs, lavabos, cuines i moltíssimes altres coses, la majoria, per cert, absolutament inútils, encarnant immillorablement el sistema de consum que patim, que et ven tirat el que no necessites i a preus prohibitius allò que més falta et fa. Ho ha fet perquè tenia interès en resoldre a quina república, a quina independència i a quina casa es refereix la seva publicitat. D’altra banda, va pensar que el dia ideal era un divendres 13, més que res perquè el que passa al seu voltant cada cop recorda més una pel·lícula de terror o un malson.
Com sabeu, l’Ariadna ha viscut abans d’ara. Era molt petita que va migrar del camp català a Sant Martí de Provençals, amb el proletariat; va ser gitana de soca-rel, indígena entre indígenes a la muntanya de Montjuïc al XIX; va ser portera a l’Eixample i també va arribar des de Múrcia amb els pares, que havien acudit a Barcelona per treballar a l’Exposició i les obres del Metro als anys vint. Havia anat a parar a una d’aquelles modestíssimes cases barates que encara hi ha al Bon Pastor. L’Ariadna havia estat una dona vinguda d’Andalusia, Extremadura, Galícia o Castella a mitjan anys 50 i se l’havia vist treballar amb les seves mans, aplegant xapes d’uralita i quatre totxos per fer-se una barraca al Carmel. En un altre dels seus avatars, l’Ariadna havia nascut a un d’aquells blocs de pisos que van aixecar corrents i de pressa i sense equipaments a prop de la desembocadura del Besòs. Les cases barates, les xaboles, els polígons d’habitatges…, tot allò eren solucions infames al problema de la vivenda, però d’alguna manera eren solucions.
Ara, si l’Ariadna fos una jove, una immigrant o una dona sense recursos no tindria al seu abast cap d’aquelles alternatives. Tot i que miserablement, les altres Ariadnes van tenir el que ella avui no tindria: dret a tenir una certa vida privada, intimitat, aixopluc físic i moral, lloc per a la higiene, el descans, el lleure, la sexualitat, la cuina: en una paraula, dret a tenir allò que s’anomena una llar. És per això que l’Ariadna havia decidit rebre els ministres d’habitatge que s’havien de trobar a la nostra ciutat, una reunió com sabeu suspesa per la por infinita que els feia que s’hi produïssin allò que ells en diuen “aldarulls”, sinó que en plena campanya electoral –és a dir, de la seva orgia de mentides– es parlés alt i clar de problemes que afecten greument les persones, com el de l’habitatge.
Ha estat una festa magnífica. Ens hem divertit i hem estat una estona fins i tot feliços, sense permís. Però és una pena que finalment no hagin acudit tots aquells ministres que l’Ariadna havia convidat a la seva guerra de coixins. A ella li hagués agradat infinitament retreure’ls a la cara la seva inoperància total amb vista a garantir el que proclamen que és una necessitat i un dret bàsics, però que ha acabat esdevenint una indústria i un negoci acles mans d’especuladors no del sòl, sinó d’una vida privada cada cop més privada de ser vida.
-
Antropología Audiovisual, Universitat de Barcelona (España)
Homenatge als lluitadors del 19 de juliol de 1936
Isidor Fernández
(2006 – 30 min. – Catalunya)
Archivo Antropología Audiovisual y Media
Universitat de BarcelonaAriadna Pi va voler recordar, el 19 de juliol, que just ara fa setanta anys els carrers de Barcelona van ser al mateix temps testimonis i actors d’un drama extraordinari. Diverses columnes de soldats i falangistes armats que havien sortit de les casernes que rodegen la ciutat –no per protegir-la, sinó per dominar-la– intenta-ren desembocar al centre urbà per fer triomfar un cop d’Estat feixista. Una multitud els ho va impedir, barrant-los el pas i conver-tint cada cantonada, cada balcó, cada polleguera, cada boca de metro, en un parany mortal. Milers d’homes i dones, la majoria ar-mats sols de la seva passió, els van fer front i els van vèncer. Centenars van morir en la batalla, molts d’ells a la plaça de Catalun-ya.
En els darrers trenta anys cap institució pública ha volgut homenatjar-los i reconèixer el sentit del seu combat. Cap ofrena, cap discurs, cap placa commemorativa, cap monument, cap menció als llibres de text escolars… Com si no haguessin existit mai, com si no fos cert que la classe treballadora barcelonina va donar al món aleshores una lliçó inesborrable d’heroisme i grandiositat. I no, com diuen, per defensar la democràcia o la República, sinó per transfor-mar la vida de soca-rel.
Els herois de 1714 mereixen ser honorats oficialment, però cal oblidar els de 1936. Cap novetat, d’altra banda. Penseu com s’ha profanat amb la gran martingala del Fòrum la memòria dels milers d’afusellats fins el 1952 al Camp de la Bota, mentre al Castell de Montjuïc, on altres milers van ser torturats i executats al llarg de dècades, podem gaudir aquests dies de magnífiques sessions de ci-nema a la fresca. I aviat el que fou i encara és la presó Model serà un relluent centre comercial. I d’això en diuen “recuperació de la memòria històrica”. Quina vergonya i quin insult!
No és just! No s’ho mereix tota aquella gent que va saber ser –ella sí– l’autèntic cor de la ciutat, i el seu ventre i la seva muscula-tura. I per això Ariadna Pi –que hi era i que potser va tornar a morir aquell dia– vol evocar i invocar la seva memòria i recordar a la ciutat que, esdevinguda un cop més capital mundial de les barricades, va ser capaç de lluitar –furiosa, amb amor i ràbia– per defensar la filla que portava a les entranyes: la Revolució.
Ariadna Pi i una colla d’amics i amigues va voler retre home-natge a la plaça de Catalunya -un 19 de juliol set dècades després- a aquells homes i aquelles dones. I ho va fer amb una simple rosa roja i fent que fos el mateix indret –aquella plaça que els va veure lluitar i morir– el que clamés per tots nosaltres.
Antropología Visual
Archivo Antropología Audiovisual y Media
Comentarios recientes