Las huellas del pasado y el abandono, gradualmente se funden en espacios con otras huellas que representan el paso del tiempo recuperado, la búsqueda de sentido de la vida en comunidad y la de la tierra como puente para las relaciones humanas.

Después de cincuenta años de abandono, en diciembre de 2001, la antigua masia de Can Masdeu, es okupada y rehabilitada como vivienda y centro social rurbano.

La cotidianeidad de sus veinticuatro okupantes transcurre paralelamente con la de los vecinos del barrio, compartiendo el cultivo de la tierra y la defensa de uno de los últimos valles no urbanizados de la ladera barcelonina del Parc de Collserola.

Share on Facebook

Departament d’Antropologia Cultural i Historia d’Amèrica i d’Àfrica.
Universitat de Barcelona

Entre objetos es parte del resultado obtenido en doce meses de investigación i trabajo de campo en el El Mercat Fira de Bellcaire – Encants Vells de la ciudad de Barcelona. El objeto de estudio se define el mercado como un escenario en el que se registran rasgos que definen la dinámica social de una “comunidad”, la cual se reúne en dicho lugar en torno a una actividad concreta: la “comercialización” de objetos, en su gran porcentaje “de segunda mano”. Es uno de los mercados más antiguos de Europa, datando sus orígenes alrededor del Siglo XIV.

Share on Facebook

Departament d’Antropologia Cultural i Historia d’Amèrica i d’Àfrica.
Universitat de Barcelona

El trayecto i la evolución del sistema penitenciario en el estado español a partir de los años de la transición. La democracia pretende transformar el pasado totalitario de la dictadura franquista en todos los aspectos así como el sistema penitenciario y su marco legal. En este contexto de cambios y habiendo concedido tres amnistías que aglutinan un número bastante elevado de presos, la democracia se enfrenta con una situación desbordada. Los presos y las presas se organizan para mejorar sus situación: las fugas, los motines, etc. son hechos que pasan a diario. Es cuando la democracia inventa la tortura blanca del aislamiento, que va mucho más allá de un castigo.

Ésto comporta la construcción de nuevas macro-cárceles de alta seguridad y la aparición de los módulos F.I.E.S. (Ficheros Internos de Especial Seguimiento). La nueva política penitenciaria apuesta no tanto por la represión física (que siempre esta presente) sino por la represión psíquica y la despersonalización: el aislamiento de los llamados presos más “peligrosos” del resto de la población reclusa y de su propio entorno familiar, amistoso y social.

Enlaces sobre los F.I.E.S.:
F.I.E.S.: El aislamiento como método de exterminio
En memoria de Xosé Tarrio
Régimen F.I.E.S.
F.I.E.S. Diccionario de Derecho Penitenciario. Universidad Complutense de Madrid

Share on Facebook

Archivo Antropología Visual y Media
Universitat de Barcelona

L’Ariadna Pi ha fet dotze anys i ha organitzat una festa de pijames a Ikea, una botiga que té de tot-de tot: llits, sofàs, lavabos, cuines i moltíssimes altres coses, la majoria, per cert, absolutament inútils, encarnant immillorablement el sistema de consum que patim, que et ven tirat el que no necessites i a preus prohibitius allò que més falta et fa. Ho ha fet perquè tenia interès en resoldre a quina república, a quina independència i a quina casa es refereix la seva publicitat. D’altra banda, va pensar que el dia ideal era un divendres 13, més que res perquè el que passa al seu voltant cada cop recorda més una pel·lícula de terror o un malson.

Com sabeu, l’Ariadna ha viscut abans d’ara. Era molt petita que va migrar del camp català a Sant Martí de Provençals, amb el proletariat; va ser gitana de soca-rel, indígena entre indígenes a la muntanya de Montjuïc al XIX; va ser portera a l’Eixample i també va arribar des de Múrcia amb els pares, que havien acudit a Barcelona per treballar a l’Exposició i les obres del Metro als anys vint. Havia anat a parar a una d’aquelles modestíssimes cases barates que encara hi ha al Bon Pastor. L’Ariadna havia estat una dona vinguda d’Andalusia, Extremadura, Galícia o Castella a mitjan anys 50 i se l’havia vist treballar amb les seves mans, aplegant xapes d’uralita i quatre totxos per fer-se una barraca al Carmel. En un altre dels seus avatars, l’Ariadna havia nascut a un d’aquells blocs de pisos que van aixecar corrents i de pressa i sense equipaments a prop de la desembocadura del Besòs. Les cases barates, les xaboles, els polígons d’habitatges…, tot allò eren solucions infames al problema de la vivenda, però d’alguna manera eren solucions.

Ara, si l’Ariadna fos una jove, una immigrant o una dona sense recursos no tindria al seu abast cap d’aquelles alternatives. Tot i que miserablement, les altres Ariadnes van tenir el que ella avui no tindria: dret a tenir una certa vida privada, intimitat, aixopluc físic i moral, lloc per a la higiene, el descans, el lleure, la sexualitat, la cuina: en una paraula, dret a tenir allò que s’anomena una llar. És per això que l’Ariadna havia decidit rebre els ministres d’habitatge que s’havien de trobar a la nostra ciutat, una reunió com sabeu suspesa per la por infinita que els feia que s’hi produïssin allò que ells en diuen “aldarulls”, sinó que en plena campanya electoral –és a dir, de la seva orgia de mentides– es parlés alt i clar de problemes que afecten greument les persones, com el de l’habitatge.

Ha estat una festa magnífica. Ens hem divertit i hem estat una estona fins i tot feliços, sense permís. Però és una pena que finalment no hagin acudit tots aquells ministres que l’Ariadna havia convidat a la seva guerra de coixins. A ella li hagués agradat infinitament retreure’ls a la cara la seva inoperància total amb vista a garantir el que proclamen que és una necessitat i un dret bàsics, però que ha acabat esdevenint una indústria i un negoci acles mans d’especuladors no del sòl, sinó d’una vida privada cada cop més privada de ser vida.

Share on Facebook

El turismo cultural supone la comercialización de la cultura mediante la oferta de productos en el mercado turístico. Esto lleva a nuevas formas de interpretar la autenticidad y expresan el dinamismo e imaginación de los grupos locales para adaptarse a las exigencias de la demanda. La cultura se materializa en forma de souvenirs, que son vendidos y apropiados como elemento representativo y masificado de esa cultura materializada.

No podemos seguir planteando la cultura como un concepto cerrado y de contenidos absolutos, genuinos y espiritualmente puros. El turismo usa y consume rasgos culturales al tiempo que contribuye a reconstruir, producir y mantener culturas.

La cultura es objetivada y despersonalizada, sacada de contexto, a fin de obtener un producto presentable como autentico, fuera de tiempo, que debe infundir la idea de experiencia inolvidable y única para su consumidor, y a la vez ser repetible y estandarizada para el conjunto. Una consecuencia directa de todo esto es que genera un proceso constante de creación y recreación del sentido de permanencia, pasado, lugar, cultura y posesión. El turismo una vez más será un motor de cambios ya que crean nuevos estereotipos que son muestra de la conjunción de las demandas del mercado y la adaptación, más o menos consciente, por las gentes del destino. A la vez que se transmite una supuesta imagen simbolizada del área de atracción turística, los nuevos elementos son consumidos en una identidad transformada, una caricatura. Los grupos y culturas permanecen anclados en una determinada tradición, a modo de museos vivientes, como reservorios de un pasado real o imaginario, para el uso lúdico, político e identitario de nacionalidades, estados y gobiernos.

Share on Facebook

Departament d’Antropologia Cultural i Història d’Amèrica i Àfrica.
Universitat de Barcelona

La espera del otro

Share on Facebook

Vides de Gràcia és un documental realitzat als carrers i places de Gràcia on gent del barri ha volgut donar testimoni de la seva situació personal, en referència a les dificultats creixents del dia a dia, a nivell de vivenda, treball, vida afectiva, relacions socials, manca de serveis públics… Segur que no reflecteix totes les problemàtiques del barri, però vol ser una invitació a la reflexió i a l’acció vers els temes que surten en el vídeo i d’altres que puguin aportar i denunciar la gent.

Aquest document està emmarcat dins d’un projecte més ampli que intenta denunciar per construir alternatives a la precarietat (en sentit ample) en el barri: especulació i mobbing immobiliari, precarietat laboral, solitud i marginalitat d’alguna gent gran, situació difícil d’immigrants amb o sense regulació… i en definitiva les situacions que ens afecten quotidianament als veïns i veïnes, fruit d’un sistema que ens escanya cada dia més.

Els objectius d’aquest documental són:

• Visualitzar diverses situacions de precarietat real al nostre barri, de veïns i veïnes que patim problemàtiques comunes o semblants i en les que ens hi podem sentir reflectides moltes de les persones que vivim a Gràcia i arreu.
• Poder debatre conjuntament entre tots i totes quines són les causes d’aquesta precarització de les nostres vides i quines conseqüències té això en l’àmbit individual i col·lectiu.
• Buscar i proposar quines actuacions i solucions podem construir col·lectivament, com ciutadans crítics que volem ser protagonistes de les nostres vides.

Share on Facebook